infant en risc d’exclusió, perill o víctima?

La infància o infant, concepte referit com a aquell període vital de creixement basat en el joc i la diversió és pervertit per la paraula menor, que es constitueix com a camp d’intervenció (García Molina, 2003). Però entenc que aquesta paraula exhibeix unes connotacions negatives en el seu significat. Porta implícits uns simbolismes, unes idees preconcebudes que configuren la identitat limitada de l’infant. Produeix unes limitacions, que són construccions socioculturals, ja que han estat adquirides a través de la nostra estructura de creixement de la identitat. Una identitat marcada per l’exclusió i el desemparament, on l’adolescent és avocat a acceptar el model de vida presentat o quedar totalment al marge i persistir en un abandonament social. Aquest fet ja implica una declaració d’intencions, on no es busca introduir als subjectes en l’univers cultural, sinó que se’ls etiqueta i no se’ls ofereix altre possibilitat que acceptar el seu paper de delinqüents i totes les intervencions a què es veuran sotmesos.

Així, es crea una relació entre abandonament i delinqüència, entre menor i pobresa. On en definitiva, en paraules de Beatriz S. (2010), “es criminalitza i institucionalitza l’abandonament vinculat a la pobresa”. Per tant, la imatge predefinida del menor abandonat, porta directament a la connotació negativa, al perill i al rebuig. Tot i això, també mostra la cara afable, la pena i la compassió cap aquells desvalguts i desprevinguts. D’aquesta manera es crea una doble visió, en què el menor abandonat és identificat com a delinqüent però a la vegada com a víctima. Es crea una cortina d’estigmes i prejudicis que envolta la persona, on es considera que el menor és un element a rehabilitar, a modificar, a tractar per part de les institucions encarregades d’atendre la infància. Resulta inversemblant que a través de processos on es viu una pèrdua d’autoritat, s’intenti adjectivar les accions cap a fins integradors. Entenc que les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Per això, és important entendre que els subjectes no disposen d’unes característiques intrínseques a si mateixos, sinó que les seves conductes manifestades són producte d’una relació amb el lloc que ocupa en una estructura. Aquesta estructura és la societat en la qual viu, i per això hem de fer incidència en la transformació de l’entorn, en l'activitat política de les accions educatives.