Diari d'un educador: Deslliurar-se del poder professional

Al llarg de la trajectòria professional d’una persona, són molts els dies en què un va a treballar. Però sempre hi ha algun dia que s’ha convertit en peculiar, i sobretot en el món social on cada persona i vivència es converteix en una nova realitat plena d’enigmes i d’interrogants. Un d’aquells dies en què m’ha tocat viure coses magnífiques. Ser que aprenc a través de la continuïtat del dia a dia, però hi ha moments que són per rememorar.

Recordo, un dia en què se’m van trastocar molts esquemes i concepcions preestablertes. Tot allò que jo entenia, que promulgava, se’m va presentar davant meu d’una manera espontània i improvisada. Vaig experimentar l’alteritat en tota la seva esplendor, i la veritat és que no esperava una proximitat tan real.

Ella és una noia amb la que treballo. Una persona de 52 anys amb diversitat funcional. Fa més de 4 anys que ens coneixem, i aquell dia em va despertar aquell punt que fa que definitivament canviï de mirada i m’aproximi més a la interdependència i els seus simbolismes. En un principi, ella i jo mai ens hem apropat, és més, crec que les nostres energies no fluïen. Més aviat quedaven enfrontades per la nostra manera subjectiva d’afrontar la vida. Però va succeir allò màgic, allò que només s’adquireix prestant atenció i endinsant-se en l’alteritat des d’una posició d’escolta activa i personal. Una posició allunyada de la mítica distància professional, aquella que ens situa en un lloc extern al subjecte, col·locant-nos en la figura d’aquell que controla, vigila i actua sobre les seves vides.

Fa poc que ella havia establert una relació amb un home amb el qual assisteix al mateix taller. Jo, que sempre estic donant moltes voltes a la sexualitat i a l’afectivitat en la diversitat funcional, li vaig preguntar com es sentia en aquesta experiència nova. Va ser en un moment d’intimitat en què ella va entrar al despatx per preguntar-me quelcom. En aquell moment la seva mirada es va transformar i les nostres energies d’alguna manera es van alienar. Em vaig adonar que mai ningú li havia preguntat allò i tenia una necessitat afectiva d’expressar-ho. En paraules textuals va dir: “Sóc molt feliç, els meus problemes han desaparegut. Abans era molt controladora i patia molt. Ara estic tranquil·la”.

La seva relació amb aquest home, i ho dic per entendre la reflexió, no entra dins la normalitat sexual i afectiva del poder social hegemònic. No practiquen el sexe fal·locèntric que ens ven la pornografia. Ell va amb cadira de rodes i té moltes dificultats de mobilitat. Però que voleu que us digui, se’m posava la pell de gallina quan m’explicava la relació que tenien i el que els hi aportava. Un exemple clarificador de què tots els éssers humans som sexuals i en conseqüència, tenim aquestes necessitats per cobrir.

Ells mantenen una relació basada en les seves voluntats. Es fan companyia, van al cine, prenen alguna cosa, passen junts el temps que poden. Tot això quan les institucions a les quals pertanyen els permeten aquestes trobades. Actualment les necessitats sexuals i afectives no estan cobertes per segons quins col·lectius, ja que es considera que són éssers asexuals, o que no és tan important cobrir aquests aspectes de les seves vides. Per tant, es dificulta que sorgeixin torbades com aquesta. Tot i així, la seva relació pot adquirir un cert punt a bucòlic, però quan es tracta de dues persones amb diversitat funcional, que han hagut (i segueixen) superant obstacles, exclusions i opressions físiques, psicològiques i socials, la història cobra molta potencialitat en tant que és un clar exemple de necessitat sexual i afectiva.

La nostra conversació va anar molt més enllà. Històricament, aquesta dona, sempre ha mantingut una relació molt maternal amb una companya seva del pis on viu. Tant és el punt que sempre està molt pendent, l’ajuda a vestir-se, rentar-se les mans, etc. I des de l’equip de professionals s’ha censurat aquesta relació, ja que enteníem que minvava l’autonomia de l’altra dona. Però, la nostra trobada em va donar la versió més important d’aquesta història; la seva. Em va explicar com ella des de petita entenia que no tindria mai marit, ni parella ni tampoc fills. Des de què va entrar al pis va establir una relació molt afable i afectuosa amb aquesta altra persona, d’aquesta manera tenia algú a qui “atendre”. Les seves paraules explicaven d’una manera humana una relació d’amistat i afecte, que en realitat beneficia a les dues persones, ja que cobreix una necessitat afectiva que cap de les dues tenia coberta fins al moment. L’altra dona també promou aquest contacte i manté el vincle de la relació. La intencionalitat és bidireccional, ja que es busquen mútuament. Tota aquesta conversa, em va apropar al seu saber profà, aquell coneixement que ella té sobre la seva situació. Em vaig adonar que aquesta conversa va ser un autèntic moment d’apoderament, on ella tenia la paraula i la força per exposar el que volgués i situar-se en el món d’una manera sincera.

Sempre he entès la dependència com aquella relació que ens situa davant de l’altre, aquell “alter ego” que ens fa por, que ens ubica davant la vulnerabilitat humana. Ens demostra, i a la vegada ens apropa, a la fragilitat i a la part més sensible de les persones. Per això, entenc que a través del contacte amb la dependència i amb l’acceptació de les diferències personals podem establir relacions més properes i humanes.

Així, en una tarda, la mirada sobre una persona que durant tres anys no havia estat gaire propera, es va transformar gràcies a fugir del saber professional i de la figura de l’educador mecanitzat. Em vaig situar com un acompanyant, com algú proper que estava al·lucinant amb el que escoltava. En definitiva, em vaig apropar a la part més humana de la dependència, un element necessari per evadir-se dels estereotips i prejudicis que els mateixos professionals instaurem en els nostres actes.