Nikosia ofereix molt més que una ràdio, proposa un lloc
legítim a aquell altre diferent, concedeix un espai de concòrdia amb la
bogeria, un territori de lleugeresa i de connexió amb la diferència. Proposen acostar-nos
a la diversitat humana des de mirades més properes, on l’altre és rebut amb
valor. Donant veu aquells que han estat desposseïts de la paraula, aquelles
persones que el seu discurs només s’ha intentat dominar, callar i controlar. A
Ràdio Nikosia aquesta veu té sentit, valor i potencialitat. Per això és un
projecte significatiu, perquè treballant des dels marges deslliuren de
repressió als participants i a la vegada posicionen la por i el desconeixement
de la salut mental a peu de carrer. No només apoderen al diagnosticat, sinó que
també interpel·len a un tercer, als espectadors.
La feina per trencar amb els estigmes en salut mental ha de
néixer d’aquesta necessitat de reestructurar les hegemonies institucionals i
mèdiques, on la veu dels afectats recobri el sentit en tota la seva ecologia de
pensaments i accions. Però també és indefugible intentar trastocar l’exterior,
provocant una primera mirada estranya d’incomprensió que s’alteri i avanci cap
a una metamorfosi conceptual i ideològica. L’ocupació de les consciències
públiques és talment necessari per desestabilitzar els serveis i institucions
de salut com a únics elements viables en el tracte i l’atenció als trastorns
mentals. Sense aquesta mudança en la concepció la revolta és infructuosa. I Ràdio
Nikosia hi tenen molt a dir, en tant que aporten aquesta transgressió
antropològica que situa a l’oient davant del fet desconegut.
En l’àmbit de l’educació social, aquesta incidència en la
col·lectivitat és una de les raons de ser de la professió. Emergeix de la part
genuïna de la intervenció socioeducativa en tant que en tot aquest entramat intervé un altre subjecte inesperat. Per tant, entrar amb força a la comunitat,
desconstruir la idiosincràsia cultural i social i interpel·lar als ciutadans són
maneres d’afrontar l’educació social com una eina de dissidència i
transformació política.
Genèricament, s’apunta a la societat com un element
excloent i discriminatori. I no nego aquest efecte, sinó tot el contrari;
l’afirmo. Però penso que també cal entrar en les subjectivitats, en les maneres
personals d’afrontar aquesta situació a través de l’educació social. Perquè és
fàcil culpabilitzar el domini de l’àmbit col·lectiu en favor del que és
personal. En un exercici que respon a la necessitat de no sentir-nos autors
d’aquesta exclusió, en ubicar-nos en l’aferrissada lluita contra la
discriminació social. Però, aturem-nos un moment, fem una pausa amb calma i
reflexió.
En molts serveis, institucions i entitats que no responen a
les lògiques d’apoderament i d’incidència col·lectiva encara es perceben les
pinzellades paternalistes i positivistes en les seves metodologies. I en
aquestes institucions l’educació social i té molts encàrrecs. Per tant, aquí és
on les subjectivitats entren en joc. Què fem cadascú de nosaltres per
desestabilitzar aquestes inèrcies? Culpar a la societat?
Sembla un tòpic però és imprescindible mencionar que tots
els canvis col·lectius comencen pels personals. I en aquesta mutació subjectiva
és on s’incideix en el que és comunitari, com provoca la funcionalitat de Ràdio
Nikosia, interpel·lant amb els seus actes a terceres persones. Així, evoco i
promoc un exercici de reflexió i anàlisi de les pràctiques socioeducatives en
l’àmbit de l’educació social. Perquè sense aquesta voluntat de transformació
comunitària els models assistencials, biologistes i paternalistes seguiran
guanyant terreny i penetrant en les consciències col·lectives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada