Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 30 d’abril de 2017

Entrevista a Francesc Granja. Acompanyament íntim i/o eòritc en la diversitat funcional


En el marc d’un Treball Final de Grau, la Carla Llinàs Albillo entrevista en Francesc Granja, el president de l’associació Tandem Team, que treballa l’acompanyament íntim i eròtic de les persones amb diversitat funcional.

En Francesc ens explica molt detalladament la diferència entre assistència sexual i l’acompanyament íntim i/o eròtic així com les diferents controvèrsies que genera aquest àmbit


1.  Per quins motius Tandem Team prefereix parlar d’acompanyant íntim i eròtic en lloc d’assistent sexual? O quines diferències hi ha entre acompanyament íntim i eròtic i assistència sexual?
Efectivament, nosaltres no parlem d'assistent sexual, parlem d'acompanyant íntim i eròtic. Entenem que la sexualitat no es pot assistir. Pensem fermament que les persones, sigui quina sigui la seva condició, poden expressar la seva sexualitat de manera satisfactòria. El que s'assisteix en una sessió no és la sexualitat, és la diversitat funcional: transferència de la cadira al llit, vestir o desvestir, sondes, bolquers, etc. Un cop la persona amb DF està al llit (o allà on sigui que es faci la sessió), el desig entre ambdues persones l'hauran d'explorar conjuntament i en condicions d'igualtat i dignitat. Per tant, en l'àmbit de la sexualitat, la persona que s'ofereix a compartir la seva eròtica entenem que no hauria de tenir una actitud d'assistir sinó d'acompanyar. La relació d'assistència és una relació desigual que remet al model mèdic-rehabilitador de la discapacitat. En el cas de l'acompanyament, la relació és, o pretén ser, igualitària. L'acompanyant, segons el nostre model, no està perquè passi alguna cosa o per complir un determinat protocol o assolir un objectiu concret, sinó per compartir una experiència amb una persona amb DF.
Per altra banda, hem preferit utilitzar les paraules 'íntim i eròtic' en lloc de 'sexual' perquè ens ajuda a explicar el que desitgem que passi a la sessió: una trobada d'intimitat i erotisme on ambdues persones puguin explorar els seus desitjos. Ens ajuda a sortir de tots els prejudicis genitals que incorpora la paraula 'sexual'.

2.  L’Associació Tandem Team com defineix el mot sexualitat?
A nosaltres ens agrada molt la definició que en fa l'Efigenio Amezúa, un dels sexòlegs més prestigiosos de l'estat: «La sexualitat és un element fonamental de la personalitat de l'ésser humà que integra elements psicològics, físics i socials i que la configuren com identificadora de les diverses biografies de les persones, individus únics i irrepetibles amb diferències, dificultats I particularitats». Malgrat el que diu el professor Amezúa sobre el fet que som éssers únics i irrepetibles, en el terreny de la sexualitat, com en tants d'altres àmbits, tendim a repetir un model normatiu que, en el cas del desig i l'erotisme, ens obliga a fer i a funcionar sota el mandat del patró coit-cèntric. En aquest model genital del desig, les persones amb diversitat funcional queden excloses.
L'enfocament de la sexologia que inspira el nostre model d'AIE és el que entén que el desig està, o pot estar, a qualsevol part del nostre cos. Que no hi ha única manera de ser i viure la nostra sexualitat. Que no totes les relacions eròtiques són coitals i, en darrera instància, que no tota la sexualitat fa referència a les relacions eròtiques.


3.  El Foro de Vida independent estableix una clara diferència entre lassistència sexual (materialització del propi cos) i la prostitució (accés al coit, fel·lació, etc.). Què n’opina daquesta separació entre ambdós àmbits?
La proposta d'assistència sexual que fa el FVI és molt lloable. Es planteja com un dret a l'accés al mateix cos. El que passa és que moltes persones amb DF (entre les quals m'incloc) no tenen sensibilitat corporal. Per tant, el fet que un AS els ajudi a acaronar-se i accedir al seu propi cos té poc, o gens, benefici en termes de plaer o de desig. Diríem que es una proposta parcial que serveix per a certes persones, però no dóna resposta a les necessitats eròtiques de tot el col·lectiu de DF.
Fixa't que quan parlem de prostitució (tu en fas referència a la pregunta) només parlem de genitalitat (coit, fel·lació, etc) i fixa't que només pensem en prostitució femenina (podries haver dit cunnilingus). Qui busqui una relació genital, en general, que cerqui un/a treballador/a sexual. Però qui busqui altra cosa, haurà de tenir altres opcions.

4.  Per què defensen i estableixen que lacompanyament íntim i eròtic no és treball sexual? L’acompanyant íntim i eròtic, en ocasions, cobra per duu a terme la seva assistència, no? La prostitució, no se sol caracteritzar perquè el que sofereix és plaer sexual i eròtic?
Com deia al principi, nosaltres plantegem l’AIE com una trobada on dues persones volen compartir una experiència eròtica en condicions d’igualtat i dignitat. Després de tres anys i mig de vida amb el protocol Tandem Intimity, veiem que aquells/es acompanyants que tenen els diners com a motivació principal perden aquest caràcter igualitari i experiencial. Els diners no han de ser una remuneració en forma de servei, sinó poden servir per atendre les despeses de transport o per compensar aquesta part d’assistència funcional.
Que quedi clar: nosaltres no tenim res en contra de la prostitució; sempre que aquesta s'exerceixi des de la llibertat, la dignitat i el respecte als drets individuals. També volem dir que la comparació entre prostitució i AIE és inevitable. Quan sorgeix una figura de nova creació, les persones busquem els referents mentals més familiars i propers que ens ajudin a 'classificar' allò que ens és desconegut. Fa 20 anys va passar el mateix amb el coaching. Quan sentien a parlar d'aquesta metodologia, molta gent la identificava amb una 'mena de psicologia'. I això era així perquè en el mapa mental de la gent estava escrit que quan dues persones es posen a conversar en privat sobre el desenvolupament d'un àmbit específic del client estan fent teràpia psicològica. En el cas que ens ocupa, passa una mica el mateix. Parlem de sexe (erotisme) compartit amb una persona estranya i el nostre imaginari col·lectiu ens porta al treball sexual. I, evidentment, no tota relació íntima entre estranys és prostitució.
Després de 3 anys i mig abordant la qüestió de l'acompanyament íntim i eròtic, nosaltres hem trobat diferències significatives que reforcen la separació amb la prostitució. El primer concepte que ha de quedar clar és que l'acompanyant íntim i eròtic, repeteixo, segons la nostra experiència, no té una motivació econòmica com a reforç principal, cosa que sí que passa en el món del treball sexual. Una altra gran diferència és que l'acompanyant íntim i eròtic ha de ser una persona amb una determinada formació o coneixements a l'hora de tractar persones i cossos amb mobilitat reduïda i funcionalitats específiques (cadira de rodes, respiradors, sondes, comunicació adaptada, etc). Aquesta formació, en general, no es troba a la prostitució.
D'altra banda hi ha una qüestió de procediment que ajuda clarament a diferenciar les dues figures: en l'acompanyament íntim i eròtic, tant l'acompanyant com l'usuari tenen una reunió (gratuïta) prèvia a la sessió per decidir si s'atrauen o no i per acordar aquelles qüestions que regiran la relació, com la durada, si hi haurà o no intercanvi econòmic, el lloc, etcètera. En canvi, a la prostitució, la treballadora sexual o el treballador sexual es proposen com a parella sexual d'una persona amb diversitat funcional i aquesta persona normalment no pot triar, sobretot en casos de discapacitat intel·lectual.
En quart lloc podem dir que hi ha una diferència pel que fa als temps: a la prostitució, en general, la durada de les sessions és bastant limitada, mentre que en l'acompanyament íntim i eròtic sol ser més flexible. Finalment, hi ha una qüestió de model, atès que la prostitució encaixaria més dins d'un model coit-centrista i finalista (criticat per la sexologia actual), i l'acompanyament íntim i eròtic encaixaria millor en un model integral de la sexualitat on la persona explora i escull aquella eròtica que la satisfà.
És aquí, en el model del desig, on l'acompanyament íntim i eròtic pren tot el seu sentit. Les persones que busquen un acompanyant íntim i eròtic tenen la possibilitat d'explorar quins són els seus desitjos i les seves conductes que els produeixen més plaer. Això en un entorn de treball sexual no es pot aconseguir tan fàcilment donat que hi ha persones que sovint acudeixen als serveis de prostitució buscant un alleujament i una satisfacció puntual. La nostra proposta suggereix un treball d'exploració i d'autoconeixement, cosa que moltes de les persones amb diversitat funcional no han pogut fer en cap moment de la seva vida per culpa de la seva condició sica o del seu estat mental o intel·lectual.

5.  Allunyar l’assistència sexual i lacompanyament íntim i eròtic del món de la prostitució, no és fomentar lestigma que persegueix el treball sexual?
Quan vàrem proposar el protocol Tandem Intimity la nostra intenció era donar resposta a una necessitat desatesa històricament. En cap moment vàrem pensar que aquesta proposta tingués una repercussió en el foment de l'estigma del treball sexual. Ara bé, el que tampoc farem és canviar els nostres principis i creences sobre el model d'AIE pel fet que hàgem d'ajudar a 'desestigmatitzar' la prostitució. Aquesta tasca, en qualsevol cas, li tocarà fer al mateix col·lectiu o a qui vulgui dedicar-s'hi.

6.  Fomentar laltruisme dins lassistència sexual o lacompanyament íntim i eròtic, no és precaritzar el tercer sector?
Nosaltres no fomentem l’altruisme. El que diem és que cada persona ha de pactar amb l’AIE de quina manera i sota quins paràmetres es durà a terme la sessió. Hi ha vegades que hi ha intercanvi econòmic i hi ha vegades que no.

7.  La major part de les treballadores sexuals diuen que lassistència sexual és un àmbit més de la seva professió. Llavors, per què no parlar de prostitutes especialitzades en lassistència sexual o acompanyament íntim i eròtic a persones amb diversitat funcional?
Quan va sorgir la figura del coach, els psicòlegs deien el mateix: que el coaching formava part de la seva professió. Que amb el coaching no s'havia inventat res de nou. Que era una professió amb poca base acadèmica, que tenia poca credibilitat, etc. Avui en dia la cosa ha canviat i, malgrat que segueixen havent-hi crítics i detractors de la figura del coach, s'entén millor la seva tasca i el seu àmbit d'aplicació (bàsicament empresa o persones que volen assolir un objectiu concret). De fet, el mateix col·legi de psicòlegs fa cursos de coaching pels seus associats i avui en dia hi ha molts professionals que ofereixen indistintament els serveis de psicòleg o coach.
Amb l'AIE creiem que passa una mica el mateix. A la pregunta núm. 4 expliquem clarament les diferències entre ambdues figures: reunió prèvia, formació, motivacions, durada de la sessió i model de desig. Estem convençuts que un/a treballador/a sexual pot fer d'AIE, de la mateixa manera que un/a psicòleg pot fer de coach. I, per tant, també es pot donar el cas d'un coach que no sigui psicòleg i d'un AIE que no sigui treballador/a sexual.
Segons el nostre parer, les funcions de la prostitució i l'AIE són diferents. Properes, però diferents. Pels neòfits i pel públic en general es poden confondre, però els que estem treballant i parlant amb els interessats cada dia veiem clarament la diferència. De fet, a Tandem Team venen moltes persones que han passat per una experiència eròtica amb un/a treballador/a sexual i quan descobreixen l'AIE ens confirmen aquestes diferències. Si la majoria de treballadors/es sexuals poden fer d'AIE (com planteges a la pregunta), com és que les persones amb DF venen a Tandem Team per experimentar una altra cosa? Qüestions tan subtils com la sensibilitat, la no preocupació per la durada de la sessió, la normalització de la condició de DF o el desig vers un cos diferent marquen aquestes diferències.
La nostra experiència ens diu que l'AIE pot venir majoritàriament d'entorns socials (treballador/a, educador/a, integrador/a), terapèutics (psicòleg, fisioterapeuta) o sanitaris (infermer/a, metge/essa, sexòleg).

8.  Les prostitutes, no assisteixen la sexualitat, faciliten un entorn íntim i condueixen a la màgia de lerotisme igual que un acompanyant íntim i eròtic? No tota la prostitució se centra en els plaers genitals. També n’hi ha que ofereix serveis de satisfacció que tenen a veure amb la intimitat i lerotisme i que solen consumir les classes altes. Quines diferències hi veuen?
No sabem el que fan les prostitutes. Ho intuïm, però no ho sabem. Com tampoc sabem el que passa en una sessió d'AIE. Al final, és una qüestió individual en l'actitud i el tipus de servei que es dóna. El que sí que sabem és que hi ha persones amb DF que han estat amb un/a treballador/a sexual i no han sortit satisfetes. El que també sabem (aquí hi ha un consens màxim) és que per fer un servei eròtic amb una persona amb DF cal formació. Una formació adreçada, no tant a saber com explorar la sexualitat del/la 'client/a', sinó a gestionar la mateixa DF. És evident que no totes les sessions en prostitució són genitals, però entrem en un terreny misteriós i desconegut. No hi ha dades fefaents sobre aquesta qüestió. No sabem què passa en cadascuna de les sessions privades que tenen els/les treballadors/es sexuals o els/les massatgistes eròtics/ques o els terapeutes tàntrics.

9.  Montse Neira es defineix com una treballadora sexual especialitzada en latenció a persones amb diversitat funcional. Per vostès, es pot considerar assistenta sexual o acompanyadora íntima i eròtica? Per què?
Montse Neira va ser una pionera. Va ser una de les primeres treballadores sexuals en reconèixer i explicar públicament (entrevista al diari El Mundo) que donava servei a persones amb DF (crec que ara ja no s’hi dedica, per cert). En una conferència que va donar fa uns anys ens va agradar molt la seva explicació sobre la manera com plantejava les trobades que tenia amb persones amb DF. «Cada petó és diferent, sigui quina sigui la persona que el dona» –afirmava. Aquesta vessant exploradora on es posa en valor la singularitat de cada trobada i on es reconeix el poder de cada gest eròtic dins de la mateixa trobada, encaixa perfectament en el nostre model d'AIE. Per tant, des d'aquest punt de vista, és a dir, des de la concepció de la sessió íntima com un moment màgic i únic on pot passar qualsevol cosa i on cada cosa és diferent de l'altra i on no sempre s’acaba en una fel·lació o una penetració, la Montse seria una AIE ideal. Tornant a l'exemple del coaching (i perdona per la iteració), la Montse seria una psicòloga (en el nostre debat, treballadora sexual) que pot fer també coaching (en el nostre debat, AIE).
Ara bé, en aquella mateixa conferència, aquesta persona va fer una afirmació que ens va deixar gelats i, per tant, ens va dur a descartar-la com possible AIE. La Montse Neira va dir que «el pitjor» (paraules textuals) que li havia passat en tots els seus anys de professió (i eren uns quants) va ser quan un client amb DF va tenir una incontinència intestinal al llit, mentre practicaven sexe. Aquí va quedar clar que aquesta persona, segons el nostre model, no podria ser una bona AIE. Perquè com deia abans, els AIE han de tenir molt clar quines són les condicions que es trobaran quan comparteixen la intimitat amb una persona amb DF i han de saber incloure de manera natural aquestes peculiaritats. No em puc imaginar el que devia sentir el client en qüestió en veure la reacció de la Montse un cop produïda la incontinència. Havia de ser devastador. No pot ser que una persona pagui un servei per expressar-se sexualment i que es trobi amb una treballadora sexual que senti fàstic i rebuig per la seva condició (incontinència). No pots ser.
El Jaume Girbau explica una experiència similar en el reportatge de TV3, ‘Jo també vull sexe!’ (min 36’16’’).
Els AIE han de sentir-se còmodes amb aquestes peculiaritats i funcionalitats. Inclús han de saber erotitzar aquestes qüestions. Han de saber que les persones amb lesió medul·lar no controlen els esfínters, que les persones amb paràlisi cerebral tenen molta espasticitat, que les persones amb trastorn de l'espectre autista tenen hipersensibilitat (sonora, tàctil, visual, olfactiva), que algunes persones amb certa discapacitat intel·lectual intentaran projectar els seus desitjos romàntics amb l'AIE. I tot això ho han de saber incorporar en un entorn eròtic i de desig.
Moltes persones amb DF no han tingut mai una experiència íntima o sexual i a l'hora de decidir si fan el pas o no es volen assegurar que la seva autoestima no quedarà afectada i que la seva condició no serà un impediment perquè la persona amb qui decideixen explorar la seva sexualitat es faci enrere.

10.          Ana Pollán, del Moviment Democràtic de Dones, estableix que el plaer sexual no és una necessitat, i per tant, no és un dret sinó un desig. Què n’opina?
M'espanten les afirmacions taxatives. I les generalitzacions. Tornem a l'Efigenio Amezúa: «som éssers únics i irrepetibles». Per moltes persones el desig és innat, és una necessitat. Com ho és el beure o el menjar. Ara bé, hi ha persones, les (mal) anomenades asexuals, que no tenen desig eròtic i elles volen viure sense aquesta dimensió. Cadascú és lliure d'escollir el seu model de vida i de desig.
On estic d'acord és en l'afirmació que diu que la qüestió sexual és un tema de desitjos i no de drets. La proposta del FVI d'assistència sexual com a dret a l'accés al mateix cos es fa en clau de drets i no de desitjos i, com he explicat, queda coixa. No atén a tot el col·lectiu de DF.

11.          Establir que lassistència sexual és un dret per les persones amb diversitat funcional, no és excloure altres col·lectius de la societat que també tenen problemes per accedir a la sexualitat?
Absolutament. Nosaltres defensem que aquesta figura de l'AIE es pugui fer extensible a altres col·lectius (gent gran, persones amb fòbia social, persones amb traumes sexuals, persones amb malalties o en cures pal·liatives). De fet, avui en dia ens escriuen alguns/es professionals de la sexologia que ens demanen si podem atendre els seus pacients (sense DF).
De fet, després d'aprofundir en la història de la sexologia, i un cop ja teníem el model de protocol en marxa, vàrem descobrir que la proposta d'AIE ja l'havien desenvolupat dos sexòlegs als anys 60 als EE.UU. (i estava adreçada a persones sense DF). En efecte, en Will Masters i la Virginia Johnson (pares de la teoria sobre la Resposta Sexual Humana i descobridors dels clítoris com a òrgan del plaer femení), van posar en marxa un projecte anomenat Sex Surrogacy que pretenia ajudar a expressar-se sexualment a aquelles persones que per diverses raons (traumes, malalties, autoestima baixa, disfuncions, medicaments, etc.) no ho podien fer. En aquest fragment de la sèrie ‘Masters of Sex’ s’explica la figura. I en aquesta web i aquesta també.
Per tant, el referent més proper a L’AIE és el ‘substitut sexual’ (sex surrogate) i no la prostitució.

12.          Si es considera que les persones amb diversitat funcional tenen dret a ajudes econòmiques per a lassistència sexual i lacompanyament íntim i eròtic, quines característiques concretes han de tenir per poder-hi accedir? Quin varem sestableix o caldria establir?
En el nostre cas, els requisits per accedir al protocol de Tandem Intimity són: ser major d'edat i tenir el certificat de discapacitat. Nosaltres som una associació que, entre altres objectius, promou l'expressió de la sexualitat per les persones amb DF. Fem formació, fem divulgació i posem a disposició del col·lectiu un recurs que abans no estava disponible. No som legisladors ni experts en dret. Ni pretenem ser-ho. Creiem que la figura de l'AIE o l'AS està en construcció i en ple debat. Estem disposats a participar del debat, però no tenim tota la informació sobre com ha de ser el model o com hi ha de implementar-se.
Només volem avisar: compte amb la intervenció de l'estat. A Suïssa (cantó francès) s'ha posat en marxa un pla oficial d'AS amb ajudes i formació reglada i, malgrat les bones intencions, s'han establert unes condicions del servei que, segons el nostre parer, atempten contra la llibertat. En concret, el model suís determina que cap persona amb DF podrà tenir una AS amb menys de quatre setmanes de periodicitat i que tampoc podrà repetir l'AS amb el/la mateix/a AS.

13.          La reivindicació de la figura d’acompanyant íntim i eròtic, considera que pot estigmatitzar més la imatge de les persones amb diversitat funcional com a éssers que no tenen la possibilitat daccedir al món de la sexualitat per si mateixos?
Estem d'acord que aquest és un perill, per això la nostra proposta d'AIE només s'aplica per les primeres trobades. Un cop l'AIE i la persona amb DF han tingut la sessió, nosaltres no intervenim més, desapareixem. La nostra intenció és no fiscalitzar les relacions. Si ambdues persones es volen tornar a trobar més cops, nosaltres no ho volem saber. La nostra tasca impulsora acaba en la primera trobada.
La nostra intenció és acabar desapareixent com a entitat. Això voldrà dir que les persones amb DF tenen les mateixes oportunitats que la majoria de la població per expressar satisfactòriament la seva sexualitat. Ens agrada veure com els AIE comencen a fer les seves webs i ofereixen els seus serveis de manera pública. Tant de bo que, de mica en mica, es generalitzi aquesta oferta i les persones amb DF tinguin tots els recursos al seu abast per poder escollir aquell servei sexual i/o eròtic que millor encaixi amb la seva necessitat: prostitució, AS, AIE, massatge eròtic, tantra, escorts, etc.

Que quedi clar: l'AIE no el plantegem com la solució definitiva, no és la panacea, l'entenem com un recurs més, d'entre tots els disponibles, a disposició de qui el vulgui utilitzar. Per nosaltres l'AIE és una eina per explorar la sexualitat d'aquelles persones que per la seva condició no ho poden fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada